El Nadal i l'alcalde.

I ara, com no, la meva resposta a la carta de l'alcalde. Com en el primer cas no se si s'ha publicat integrament (de fet, en el primer cas se del cert que no), en tot cas aquesta carta ja té resposta, així que, a part de canviar el nom del meu bloc pel del "El xat de l'alcalde i el Ruben" tinc feina acumulada, llastima que jo no disposi de tant de temps com l'alcalde per fer les respostes.


Si arribo a saber que el senyor Ros em responia la darrera carta que vaig enviar (21.XII.09), m'hagués estalviat les metàfores i hagués anat directament al gra. En primer lloc perquè aquestes figures de la retòrica poden no entendre's o ser mal interpretades, sovint intencionadament, com crec que fa el nostre alcalde en aquest cas. Però sobretot perquè així, el nostre paer en cap no m'hagués parlat de naps quan jo li deia cols.

És evident que tant el paer com jo valorem en gran mesura la tasca pedagògica que du a terme el cargol banyetes, en tant que transmet una valors filantròpics pensats per fer créixer els nostres nens i nenes en el respecte i la solidaritat. En el que no estic tant d'acord amb el senyor alcalde, és en que deixi de banda la “polèmica política” -com diu ell- “perquè estem al Nadal”. I no hi estic d'acord perquè espero d'un alcalde que exerceixi aquesta funció els 365 dies de l'any, al marge que, com ens passa a molts, per aquestes dates ens pugui fer mandra anar a treballar. Igualment, espero que si té temps per defensar les seves polítiques de promoció política personal, en tingui per parlar de polítiques socials.

Lamento que pel senyor alcalde el Nadal no siguin unes bones dates per parlar de les persones que estan temporalment en situació de sense llar. Lamento que el Nadal no siguin unes bones dates per parlar dels immigrants que aquest estiu dormien en les places dels nostres carrers sense cap mesura higiènica. Lamento que el Nadal no siguin unes bones dates per preguntar-nos per què l'alberg públic fa tant de temps que està tancat. I, per no allargar-me indefinidament, lamento que en aquesta ciutat les polítiques socials sempre vagin tant per darrere de les polítiques urbanístiques.

Però el que és realment trist de veure, és que tot això passi mentre el nostre paer es promociona diàriament en inauguracions tendencioses a càrrec dels pressupostos de l'ajuntament. I que ho faci al costat del cargol banyetes, per tal que tots els pares i mares que volem que els nostres fills i filles gaudeixin d'un bon espectacle infantil, acabem formant part involuntària d'aquesta campanya electoral que el senyor Ros sembla decidit a no acabar mai.


En resum senyor alcalde, que li vinc a donar la raó, aquest cargol és una mascota certament entranyable, exponent d'uns valors socials que promou en els nostres fills i que vosté, per moltes fotografies que es faci al seu costat, és aparentment incapaç d'interioritzar.

Resposta de l'alcalde a "El cargol i l'alcalde".

A continuació cito de manera textual, si les presses no m'han fet cometre algun error de transcripció, la resposta del nostre paer en cap al meu article anterior. Com veureu el pobre està en una confusió evident: es pensa que jo atacava al cargol Banyetes quan era a ell a qui dirigia la crítica. Poser és conseqüència de llegir el diari amb la panxa massa plena, qui sap...

El Banyetes i la CUP (Resposta al Sr. Ruben Cobo)

Voldria respondre al senyor Ruben Cobo, militant de la CUP, en referència a la seva carta publicada a La Manyana el passat dia 15 de desembre, on s'al·ludeix al cargol Banyetes i es critica les polítiques socials que desenvolupa l'Ajuntament de Lleida. Com que estem al Nadal, deixaré avui de banda en la meva resposta la polèmica política i parlaré només del Cargol Banyetes.
Reconeix el Sr. Ruben Cobo que sovint es troba arrossegat a un "peregrinatge familiar tot perseguint el Cargol Banyetes", on freqüentment coincideix amb l'alcalde en festes i inauguracionsd'espais familiars de la nostra ciutat, com són les places. Afegeix, més endavant, l'adjectiu "d'entranyable" al Banyetes, però alhora el qualifica com a polititzat.
Que el seu fill petit el faci anar darrera del Banyetes m'omple de satisfacció. És la millor prova de que el programa lúdic d'educació en els valors solidaris i cívics que representa el Banyetes ha calat fons, més enllà de les diferents ideologies polítiques. El club Banyetes ja té prop de 8000 nens i nenes socis, els quals gaudeixen de les seves multiples activitats al llarg de l'any. Disposa, a més, d'un programa de televisió diari, un web i una presència constant en escoles i festes de la ciutat.
En els darrers anys hem impulsat les activitats infantils municipals, en format de club, que desenvolupa el cargol Banyetes. Aquesta mascota ja és una icona de la infància, que s'ha gaunyat un lloc en la fantasia dels avui nens i nenes de Lleida, i demà acults de la ciutat. A través del Banyetes, els nens i nenes de la ciutat aprenen valors cívics i solidaris per ser, avui i demà, millors persones, ja que la mascota participa en moltes de les polítiques socials que desenvolupa i recolza l'ajuntament.
D'exemples se'n poden citar molts, entre els quals podem destacar que el Banyetes s'ha fet soci d'Unicef, per poder aportar els recursos aconseguits als programes d'aquesta organització. També ha participat al Dia Mundial del Medi Ambient, sensibilitzant el respecte per l'entorn natural, hi ha recolzat esdeveniments com el projecte "Campanya Gotes d'Aigua per al Níger", les campanyes de vacunació a nens i nenes de Llatinoamèrica i la campanya de recaptació de fons per dotar d'un aula d'informàtica l'escola infantil i secundària de Markalà (Mali).
L'objectiu del club Banyetes és, sense cap mena de dubte, promoure valors cívics, de sensibilització mediambiental i de solidaritat per als nens i nenes de la ciutat. Per tot això, no em fa res estar sempre que puc al costat del cargol, és a dir, al costat dels infants i les escoles de Lleida.
Desitjo que els valors solidaris que transmet el cargol Banyetes arribina a tota la ciutat, i molt especialment en aquestes festes de Nadal, quan exterioritzem més els valors de pau, amor i solidaritat.

Àngel Ros i Domingo
Alcalde de Lleida

EL CARGOL I L'ALCALDE

El pelegrinatge familiar tot perseguint el cargol banyetes m'ha portat, sense jo voler-ho, a coincidir força freqüentment amb el nostre paer en cap. Així, a banda de les activitats lúdiques i pedagògiques pensades per la mainada, m'he vist abocat a ser testimoni involuntari de nombroses inauguracions, amanides amb la posada de medalla de rigor per part de l'equip de govern, talment com si fos una part més de l'espectacle. L'activitat del senyor Ros és, en aquest aspecte, frenètica. Les aparicions públiques es multipliquen a un ritme vertiginós i la seva presència als mitjans resulta inabastable, fins i tot pel nostre entranyable i polititzat cargol que, potser per la lentitud característica de l'espècie, es veu superat per la velocitat d'una campanya electoral que sembla no tenir inici ni final.

Tanta és la vida social del nostre alcalde que sovint em pregunto qui es deu quedar a l'ajuntament a fer la feina. Tanmateix, sóc el primer en felicitar el consistori per com estan arreglant tantes places i carrers, alguns dels quals estaven, de feia temps, en un lamentable estat d'abandonament. I a més a més s'ha de dir que, sovint, s'ha fet amb criteri i bon gust, exceptuant petites aventures més properes a l'exotisme tropical que es podien perfectament haver estalviat, així com d'altres pretensioses extravagàncies. Ironies a banda, si comparem la feina feta a nivell d'urbanisme en els darrers anys amb l'època de gris formigó del senyor Siurana, es pot ben bé dir que em fet un gran pas endavant.

No cal dir que desconec completament perquè ara sí i abans no, però el cas és que els parcs, jardins i altres infraestructures han proliferat com les flors en primavera. I malgrat tot, enmig de tant d'autobombo i promoció del partit de govern, he trobat a faltar algunes inauguracions. He trobat a faltar la inauguració d'un nou alberg públic amb l'atenció social i sanitària adequada per a la gent que viu al carrer, sobretot després del sorprenent tancament del que hi havia. Una problemàtica, la de les persones en situació de sense llar, que l'ajuntament sembla haver renunciat totalment a combatre, deixant en mans privades una responsabilitat que els pertoca afrontar. Aquest equipament, a l'estiu, estaria molt ben acompanyat d'unes instal·lacions que servissin per acollir els immigrants que venen per tal de poder treballar a la campanya de la fruita, i que sovint ocupen sense cap mena de mesura higiènica places i carrers de la nostra ciutat, malgrat que contribueixen amb el seu treball remunerat a tirar a endavant el sector agroalimentari de la comarca. També una sala de venopunció de gestió pública seria una gran notícia per la ciutat, infinitament més necessària que unes palmeres tropicals o un càtering inaugural, però malauradament infinitament més impopular, potser per això darrer l'ajuntament es fa l'orni i, altre cop, o bé delega o bé ignora les seves responsabilitats. O simplement, amb una part de les plusvàlues generades després d'anys d'especulació, es podrien fer netejar els solars que l'esclat de la bombolla immobiliària ha deixat, de moment, per construir, i que cada dia que passa es van omplint de les deixalles més diverses.

No és estrany, doncs, que els excrements de la gent que no té on dormir, i per tant, que no té on fer les seves necessitats ni on mantenir els òptims hàbits higiènics, ocupin ara els racons discrets de les noves places de la ciutat. Tampoc ens ha de sorprendre que, malgrat el lloable esforç d'entitats privades, les xeringues s'acumulin per carrerons foscos, a vegades massa aprop dels flamants parcs i carrers on juga la canalla. I ja no és nou que la brossa que es va apilant en els solars fomenti l'aparició de rates, que et passen per davant dels teus ulls incrèduls, potser quan disciplinadament estàs recollint les caques del teu gos en algun jardí exuberant.

Cal que l'ajuntament prengui consciència que una adequada política social és necessària. En primer lloc perquè ens fa més persones, ja que és el que diferencia la civilització de la barbàrie. Però també perquè una adequada política social és imprescindible per aconseguir aquesta imatge de ciutat oberta pel turisme, moderna i acollidora, que tant interès tenen en donar. És evident que la inauguració d'alguna d'aquestes infraestructures i serveis que proposo no tindrà les repercussions electorals tant anhelades i l'alcalde no es podrà fer la foto amb el banyetes i un nombrós grup de canalla. Però la ciutat també necessita de les polítiques valentes, i si se'm permet acabar d'exprimir fins al final la metàfora, cal abandonar la velocitat de caragol en les polítiques socials i agafar d'una vegada per totes la velocitat de creuer. Que les llums d'aquest Nadal no hagin d'il·luminar un altre cop la nostra misèria i hipocresia.

El nen que no volia dormir.

Una de les habilitats que has de desenvolupar com a pare és la de contar contes. El normal és recórrer a contes que algú et va contar de petit: els tres porquets, la caputxeta vermella, la ventafocs,...El problema és quan el teu fill és més amant de la improvisació que dels clàssics de la fantasia. Llavors et veus obligat a utilitzar la teva imaginació. I ja posats, intentes que el missatge del conte, més enllà dels moralismes habituals, et sigui útil en el teu objectiu, és a dir, fer dormir l'origen de les teves cabòries. Al cap del temps millores la tècnica, i donat el fet que els nens sempre s'estimen més sentir les mateixes històries, les acabes perfeccionant. És així que vaig idear el conte que ve a continuació. Vaig decidir escriure'l amb una intenció pràctica ja que, a part que entenc que li pot ser útil a algú, sovint el meu fill li demana a la meva companya que li conti i, sincerament, em feia més mandra tornar-lo a contar que no pas escriure'l. Així que si algun pare creu que li pot ser útil de cara al seu fill, dono el meu consentiment per tal que sigui contat en qualsevol dormitori dels Països Catalans. De fet, l'argument és tan obvi i el desenllaç tan previsible que se'm faria estranys que algú no hagués escrit ja un conte exactament igual, en tot cas vagi per endavant que no és un plagi si no el resultat de moltes nits d'intercanvis generacionals. Igualment, no té cap tipus de pretensió literària, així que qui busqui un bon relat literari que es compri un llibre.



Vet aquí una vegada, no fa gaire temps, en un país molt no molt lluny d'aquí, hi vivia un nen que sempre es portava molt bé. En Martí, que així es deia el nen, sempre feia el que li deien els seus pares. Quan els seus pares li deien: Martí, és hora de vestir-se- en Martí, es vestia ràpid com un llamp. Quan els pares li deien: Vinga Martí, a dinar- en Martí anava corrents a taula i s'ho menjava tot, hi hagués el que hi hagués, sense deixar res al plat. I si els pares deien: Ara Martí, cap a l'escola- en Martí feia la bossa corre cuita, donava un petó als pares i marxava cap a classe com un esperitat per tal de no fer tard.

Com que es portava molt bé i sempre feia tot el que li demanaven, un bon dia els pares van decidir de fer-li un regal ben bonic. Li van donar una joguina que al Martí li va agradar molt. Tant li va agradar que hi va estar jugant durant tot el dia. Quan es va fer de nit i va arribar l'hora d'anar a dormir, en Martí els va dir als seus pares que no, que no tenia ganes d'anar a dormir, que es volia quedar jugant durant tota la nit. No cal dir que tant la mare com el pare del Martí li van dir un munt de cops que havia d'anar a dormir, perquè sinó, l'endemà no es llevaria, tindria son tot el dia i estaria molt cansat. Però diguessin el que diguessin, en Martí s'entossudia cada cop més i, quan els pares vana anar a dormir, cansats de discutir amb ell, el Martí encara jugava amb la seva joguina nova.

I van anar passant les hores sense que en Martí se n'adonés, ja que s'ho estava passant d'allò més bé. Així que, quan va arribar el matí, ell encara estava a la seva habitació jugant, rient i passant-s'ho pipa. Però aquell matí va passar una cosa molt estranya, i és que el sol no va sortir. Al principi en Martí no hi va donar importància. S'haurà adormit- va pensar, i va continuar jugant. Però a mesura que anaven passant les hores, es va començar a preocupar. A fora encara era fosc, i ja feia molta estona que hauria d'haver sortit el sol.

Una mica atabalat,va anar fins al racó on dormia els seu gos, el Ringo, i el va intentar despertar: Ringo, Ringo! Despertat, que el sol no vol sortir!- Per molt que el va sacsar i cridar, en Ringo continuava dormint. Això no era massa normal, així que una mica amoïnat va anar a l'habitació del seu germà petit, l'Andreu: Andreu, Andreu! Corre aixeca't, que el sol no surt i el Ringo no es desperta- però per molt que va provar-ho de mil i una maneres, el seu germà va continuar dormint. Llavors, ja molt espantat, va anar a l'habitació de sons pares: Mare, pare! Que el sol no vol sortir i el Ringo i l'Andreu no es desperten. Tal i com us podreu imaginar, els pares del Martí van continuar dormint, fes el que fes no es despertaven de cap de les maneres.

Al Martí la por li va fer un nus a l'estómac. Va sortir corrents de casa fins al carrer per veure si veia algú despert que el pogués ajudar, però enmig de la foscor no hi va veure ningú, perquè tothom estava a casa seva dormint. Finalment, en Martí va tornar cap a casa, es va seure a la porta d'entrada i, trist i moix, es va ficar a plorar. De tant cansat come estava, poc a poc es va anar adormint.

Quan es va despertar, el primer que va veure va ser un sol radiant que brillava enmig de dos núvols blancs envoltats d'un cel blau i lluent. La gent anava i venia amunt i avall, els ocells cantaven i els nens i les nenes reien i jugaven. No cal dir que en Martí es va ficar molt content, va entrar corrents a casa seva i va veure els seus pares, el seu germà i el Ringo esmorzant. Els va abraçar molt fort, mentre li saltaven les llàgrimes de feliç que estava, i els va fer un petó a tots quatre. Des d'aquell dia, en Martí mai més es quedà despert per la nit, se n'anava content al llit segur que, si dormia prou, l'endemà el sol, tornaria a sortir.

Quan convé seguem cadenes

Suposo que, a aquestes alçades, ja s'ha dit tot el que es podia dir al voltant de la consulta popular d'Arenys, així que m'arrisco a que ningú es llegeixi aquestes línies, però, malgrat la reiteració, com resistir-se? Crec, sincerament, que la societat civil ha donat una lliçó a la classe política com feia temps que no es veia i com a blogger -o aprenent de blogger, ja que veig que encara em queda molt per aprendre- m'és molt difícil passar-ho per alt.

Algú es pot preguntar si és adequat tant d'optimisme ja que en principi només es tracta d'una consulta, per tant sense caràcter vinculant, la participació no ha estat precisament exemplar -no ens enganyarem en aquest punt-, el marc referencial era el principat i no els Països Catalans i finalment l'estat no ha fet cap pas enrere en els seus plantejaments. Vagi per endavant que sóc un optimista vital reconvertit i pot ser és per això que en aquest cas crec que, tanmateix, ser positiu està ben justificat.


Quan jo vaig començar en això de la militància independentista aquestes coses eren cosa de quatre joves eixalabrats que, pel que semblava, fer-se grans aniria fent-los tocar de peus a terra. Ens hem fet grans, encara que ens mantinguem aparentment molt joves, i en contra del que predicaven els evangelistes del seny català, ahir, en un poble del Maresme, el 40 % del cens votava a favor d'una proposta trencadora amb l'estat espanyol, anticonstitucional i, segons molts, il·legal. Qui no vulgui veure en això un senyal positiu o és un pessimista patològic o era dels que es manifestaven amb l'estanquera i els bous.


Ara, com calia preveure i com temia l'estat, l'exemple sembla que s'escamparà per uns quants pobles i es preveu triar una data assenyalada , en aquest cas podria ser l'efemèride de la constitució espanyola, per realitzar aquesta consulta a altres poblacions de forma coordinada. Certament avui continuem sent tant espanyols com ahir però la inquietud generada en totes les instàncies de l'estat demostra que alguna cosa s'ha mogut i que, pot ser, aquest és el camí que obrirà la porta cap a la llibertat del nostre poble. En el pitjor dels casos, aquesta consulta ha generat il·lusió en les files independentistes, ha posat cadascú al seu lloc i ha situat el que fins avui era una utopia en el terreny del molt difícil, però del possible.

Ja no ens alimenten molles

Finalment tenim la gàbia més gran; ja tenim el nou estatut desplegat i, al marge de retallades polítiques i judicials, funcionant a tota màquina. Alguns creien que ja tocava, que ens havien crescut les ales i que necessitàvem una mica més d'espai. Ara, gràcies a això, paguem també una mica menys de diners a aquells que ens mantenen captius, als quals, segons sembla, els hem d'agrair tanta màniga ampla. Tant com hem aconseguit, a molts -a massa- encara els estranya que uns pocs no en tinguem prou. Els sorprèn que anhelem deixar enrere les gàbies -que per grans que siguin no deixaran de ser això, gàbies- i vulguem emprendre el vol envers on el nostre desig més immediat ens porti.

I, tanmateix, viure engabiats i pagar el nostre captiveri no ens ha servit per evitar, ni tan sols amortir, aquesta pandèmia mundial que és l'atur. Per als treballadors i les treballadores, la crisi es manifesta de forma molt més dramàtica que una simple pèrdua de beneficis, com la que dia sí, dia també, lamenten la banca i les constructores als mitjans de comunicació. Perdre la feina implica molt més que deixar de guanyar diners. Pot implicar perdre la casa, la salut i l'autoestima, entre moltes altres coses. Coses de les quals no parlen els indicadors econòmics i que constitueixen el dia a dia de molts i de moltes de nosaltres.

Així, uns es recreen en l'autocomplaença més càndida pels seus suposats avenços en estatutets i finançament, mentre que l'únic que realment fan és donar forma d'inevitable a una realitat que els supera i contra la qual no gosen enfrontar-se. La realitat d'una dependència econòmica, política i cultural que hem arrossegat com un llast al llarg d'aquest darrers tres llargs segles, que es mostra innecessària i que es gira contra nosaltres de forma tediosa i recurrent.

Altres, viuen de brots verds que els permeten tornar a invertir diners a la borsa per tal de continuar vivint sense treballar, repetint i perpetuant les mateixes receptes que ens van abocar a aquesta situació econòmica. Simultàniament, els treballadors i les treballadores d'aquest país ens aferrem a la nostra feina -els que encara en tenim- enmig d'una ofensiva neoliberal que, en lloc d'haver après humilitat i sentit comú amb aquesta crisi, no ha fet sinó radicalitzar-se, fent encara més precaris els nostres llocs de treball i generant encara més inestabilitat i pobresa en la vida de milions de persones.

En aquests moments tan difícils cal que fem forts els nostres drets com a poble i com a treballadors i treballadores i que no caiguem en més renúncies ni en més paranys. Viure en llibertat significa molt més que poder triar la forma en què vols ser explotat o poder triar la llengua amb la qual parlar al funcionari de torn. Viure en llibertat vol dir no estar sotmès a disjuntives entre precarietat o atur. No hem de permetre que, emparats en el paraigua de la crisi, se'ns faci retrocedir en els nostres drets socials i laborals. Igualment, viure en llibertat exigeix no permetre que, sota l'empara de cotilles administratives més àmplies o suposades millores de finançament, s'obviï el nostre dret inalienable com a nació, sigui quina sigui la legalitat vigent, a l'autodeterminació.

Por a l'opinió

Quan, a proposta del regidor de la CUP del poble, Arenys de Munt va prendre la iniciativa de tirar endavant un referèndum sobre la pertinença o no de Catalunya a l'estat espanyol, molts hi van veure una victòria de l'independentisme, ja que això donava en part resposta a una reivindicació històrica d'aquest espai polític, com és el dret a decidir. I dic en part perquè, malgrat la bona intenció de la consulta, és evident que al no ser vinculant només es complirà la voluntat del poble en el cas que la resposta sigui negativa.

Tanmateix, crec que no estem davant d'una victòria política -o un pas endavant, diguem-ne com vulguem- de l'independentisme, sinó que l'espai polític que realment es reforça amb tot plegat és molt més ampli i és el de la democràcia. La democràcia és el govern del poble, i el poble hauria de poder decidir sobre tota mena de temes, i no només sobre aquelles qüestions que l'elit dirigent creu que hem de decidir, deixant en el calaix del políticament incorrecte el que no els interessa. L'avenç és, doncs, que s'hagi obert la possibilitat que la gent expressi la seva opinió i, en un estat presumptament democràtic, no és en principi un gran avenç. Sobta per tant, o no tant, la resposta desbocada d'alguns mitjans de comunicació de Madrid i de certes formacions polítiques que, sense qüestionar-se la vessant ètica o democràtica de tot plegat, recorren a tota mena d'empares judicials i constitucionals per tal d'evitar que quedi constància de quina és la voluntat del poble. Ha de quedar clar que el dret a l'autodeterminació és un dret dels pobles que està molt per sobre de les constitucions d'estats que, en no permetre que cada poble segueixi el seu camí, només es poden considerar opressors.

És evident, per tant, que per tots aquest grups de pressió hi ha valors que estan per sobre, a jutjar per la seva emprenyamenta molt per sobre, dels valors democràtics. Així, la unitat d'Espanya és un valor que està, inexplicablement, al marge de la voluntat dels mateixos espanyols a continuar junts. No cal ser un mestre de la deducció per adonar-se'n que aquí hi ha quelcom que no lliga.

Quan gràcies a aquests grups ens prenen el dret a decidir, ens el prenen a tots, no només als independentistes. Quan es prohibeix per activa i per passiva que el poble expressi la seva voluntat és un acte en contra de la democràcia i no en contra del l'independentisme. I malgrat tot, que la gent opini en forma de vot els fa por. I si realment els fa por que els catalans i catalanes ens pronunciem en un referèndum sobre la independència de Catalunya, és perquè saben que algun dia podrien perdre una votació en aquest sentit i que, un cop hagin perdut, mai podran guanyar un referèndum revocatori, perquè qui tasta la llibertat no hi renuncia mai.

Ese país de burros

Españoles:

de todos es bien savida la deboción que des de todos los rincones de España sentimos por Cataluña y sus gentes. Pese a su talante fenicio y conspirador, de norte a sur y de levante a poniente ha sido mucho el afecto desde aquí demostrado y pocas las veces que este ha sido adecuadamente correspondido. Hemos aguantado durante siglos su desprecio y la falta de pudor demostrada ante sus hermanos españoles. Su desprecio por nuestra historia y lengua comunes resulta aborrecedeor. Pero hoy ha llegado el momento de decir basta. No podemos sostener durante más años esta ignomina. Aceptemoslo: Cataluña representa un lastre para el reino de España. Su tendencia a la izquierda y al progresismo social ponen en peligro nuestras tradiciones milenarias. Eso, sin tener en cuenta el obstaculo que representa, electoralment, para el desarrollo del nuevo españolismo que ha de colonizar el mundo. Daros cuenta de que castos salvadores de la patria no nos governarian hoy si no fuera por culpa de ese atajo de rojos y separatistas. Es, hoy en dia y desde tiempos inmemoriables, la principal zona de entrada del deplorable ateismo ignorante i blasfemo que contamina nuestra juventud. Sus tendencias abortistas i homosexuales amenazan de extenderse por todo el territorio nacional, dejandonos sin descendencia, sin futuro y sin esperanza, como en su dia su covardia antimilitar terminó por infectar a nuestros jovenes i finiquitó el glorioso servicio militar. Por poner en duda han cuestionadao hasta la fiesta nacional, y el viril espectaculo del toreo es cada vez mas difícil de ver en esas desarraigadas latitudes. Sus dialectos locales empobrezen nuestra lengua y demuestran el provincianismo profundo que se esconde detrás de tan supuesto cosmopolitanismo. Ahora, y después de años pagando sus desmanes financieros, quieren apretar aún mas la soga que se cierne sobre nuestra maltrecha economia, llevandose mas de lo que hasta ahora nos robaban y contribuyendo cada vez menos en el bienestar común. Así es como nos agradecen todo lo que hemos hecho por ellos: des de expulsar las hordas comunistas en el 39, hasta construir un tren de alta velocidad para que puedan desplazarse mas rápido a la capital de la nación. Quizas fuimos demasiado tolerantes con ellos en el pasado: les permitimos montar unas olimpiadas -antes que Madrid!-, les concedimos un parlamento y una policia, y hasta no nos importo que bailaran sus sardanas y tomasen su “ron cremat”. Cedimos en esas cosas y en muchas otras mas, y la respuesta, tal y como cabia esperar de tan mezquino pueblo, no fue otra que arrogancia, deslealtad y separatismo. Intentamos, por las buenas y cuando fue necesario por las malas, reconducirlos por el buen camino, però no hay peor ciego que el que no quiere ver. Como el hijo al que tanto quieres pero que durante tantos años has consentido demasiado, nos giran la cara y nos ningunean frente al mundo. Pero hemos dicho basta. Ya no toleramos mas sus exigencias desmesuradas, ya no aceptamos mas sus chantages constantes ni su patetico victimismo. Que se vayan, si. Pero que se vayan por que les hechamos nosotros. No queremos mas gentuza como esa, indignos de nuestra cultura y de nuestras tradiciones. Que se queden con su Moreneta, que no llegaria a la majestuosidad de nuestra virgen del Pilar ni que de blanco se pintara. Que se queden con sus castellers, que por alto que suban nunca llegaran a la suela de los zapatos del mas inepto de nuestros diestros. Que se queden con sus burros sin poder llegar a reconecer nunca la nobleza del toro. Que se vayan y no vuelvan, aquí ya no les queremos. Y para que su ejemplo no se extienda, que se lleven con ellos todos los territorios donde se habla su obsoleto dialecto: la comunidad valenciana, la franja de aragón i las baleares, porque vale mas un puñado de tierra española que mil hectarias de desagradecimiento catalan. Cuando hayan crezido, cuando se den cuenta de lo que han dejado escapar, ya llamaran a nuestra puerta para pedir perdón, y entonces seremos nosotros, y no ellos, quienes pondremos la condiciones.

Así que ya lo sabes, firma tu también por la independencia de España!!!

Una retirada a temps?

Parlant amb persones no militants sobre la possibilitat de la CUP de presentar-se a les eleccions autonòmiques, tothom sembla tenir una posició molt clara al respecte: tots consideren que hem fet bé de no presentar-nos. Amb aquest nivell de consens social i amb una majoria força àmplia a l'assemblea nacional pot semblar inclús estrany que hi hagués el debat. Però aquest hi va ser i, des del meu punt de vista, no va ser gens gratuït. De fet, jo personalment no vaig tenir clar el sentit del meu vot fins a pocs dies abans de l'assemblea i, amb el sentit del vot decidit i tot, tenia els meus dubtes. De fet, els avantatges i inconvenients de totes dues postures són considerables i al final inclinar-se per una opció o un altra no era més que una simple qüestió de punts de vista.

D'una banda presentar-se a les eleccions suposava per a la CUP un salt qualitatiu important. Presentar-nos ens permetia difondre el nostre missatge més enllà de de les poblacions on tenim nuclis locals. Alhora, ens permetia posicionar-nos en qüestions importants i que superen el marc municipal. Participar com a CUP a la política nacional, tal i com es va dir a l'assemblea, no és que sigui important per nosaltres, resulta imprescindible. Encapçalar o participar en campanyes contra el cultiu i comercialització de transgènics, per una nova cultura de l'aigua, per una LEC consensuada amb tots els implicats, per la independència del nostre poble i un llarg etcètera ens és, com organització, una necessitat vital. De fet, hi ha una sèrie d'organitzacions polítiques, alienes a l'esquerra independentista, a les quals ja els va bé que la CUP no remeni massa en segons quines qüestions i que els seus posiconaments passin el màxim de desapercebuts possibles. A part de la possibilitat d'arribar a més gent a més llocs i de difondre el nostre missatge amb altaveus més grans, presentar-nos tenia importants beneficis a nivell intern. Ens obligava a reforçar la nostra estructura nacional i superar certs debats interns recurrents en que es planteja, tot sovint, que ha de ser la CUP i quin paper ha de jugar en el context de l'esquerra independentista. Superar aquest debat té dos avantatges evidents: en primer lloc et permet focalitzar més les teves energies, ja que tots i totes remem en la mateixa direcció i, en segon lloc, et pots centrar en debats polítics i estratègics més interessants i molt més productius. També hi havia la possibilitat de treure representació parlamentària, una possibilitat, segons alguns, força elevada, sobretot tenint en compte la conjuntura actual de total descrèdit del tripartit i una oposició que no planteja alternatives. Malgrat el fet que la CUP no és una organització resultadista, ja que la nostra força no està en els nostres representants públics sinó en els nostres militants i les nostres idees, és evident que treure representació al parlament permetria a la formació obrir una important escletxa en els mitjans de comunicació i seria un estímul molt important per les properes eleccions municipals. Evidentment no coincideixo per a res amb la gent, sobretot externa a la CUP, que veia un perill en la possibilitat de treure representació. Segons aquest sector de gent, gens minoritaris pel que he pogut percebre, la representació parlamentària ficaria en perill la pròpia essència de l'organització. D'alguna forma venen a dir que el simple contacte amb el poder corromp necessàriament, talment com una malaltia altament contagiosa. No cal dir que aquesta és una visió prou negativa de les persones com per dessistir de qualsevol tipus de militància, ja sigui política o social. A banda, no seré jo qui ficarà la mà al foc per absolutament tots i totes les meves companyes de militància, però hi tinc prou confiança com per creure'ls capaços d'evitar segons quines temptacions. La gent que estem a la CUP, en la seva majoria, portem molts anys en diferents tipus d'organitzacions i no n'hem tret absolutament res a nivell personal (ni ho preteníem), a part de molta feina i invertir molt temps i molts diners de la nostra butxaca. Justament és per això que estem en una organització com aquesta, de no ser així, ja faria molt de temps que, parafrasejant al famós estadista, ja faria anys que ens hauríem deixat seduir pels cants de sirena de la socialdemocràcia. Evidentment, uns bons resultats en unes eleccions d'aquest caire podrien atreure nous militants sense aquesta cultura de lluita desinteressada i sacrificada que ens caracteritza, però crec que una militància formada i bregada en les mil batalles com la nostra podria fer front perfectament a aquesta situació. D'altra banda, si el nostre objectiu principal és fer créixer el suport social a les nostres idees, aquesta arribada de militants resultarà tard o d'hora inevitable i s'haurà d'afrontar sense renúncies però amb normalitat.

De l'altra banda, no presentar-se era per algunes assemblees locals bàsic a nivell estratègic, i crec que tampoc els faltava raó. En primer lloc, la immediatesa de les eleccions municipals, convertien les eleccions autonòmiques en un obstacle sobretot en el cas, molt probable també segons un ampli sector de gent, de que els resultats no fossin significativament positius. La dilapidació de recursos que representava les eleccions autonòmiques podia deixar molts nuclis sota uns mínims que difícilment podrien remuntar en tant poc temps. De fet, els recursos necessaris per fer front a les eleccions eren també causa de debat. Com pot una organització com la nostra enfrontar unes eleccions autonòmiques sense caure en l'endeutament? Això, crec jo, és fonamental. No podem fer com altres partits polítics i deure grans sumes de diners als bancs ja que això ens situaria en una posició de feblesa a l'hora d'exercir la pressió que la nostra acció política requereix. La CUP, com ha vingut fent fins ara, ha de comptar amb els seus propis mitjants davant de qualsevol comtesa electoral, provinents bàsicament de l'autogestió i de la militància. En un moment en que l'extensió de la CUP pel territori català encara és incipient, és una obvietat que no comptem amb prouta capacitat econòmica ni humana per tirar endavant aquesta campanya. L'extensió de la campanya electoral hagués estat molt desigual pel territori i, en àmplies zones de les nostres contrades, aquesta hagués estat, senzillament, inexistent. Des d'aquest punt de vista no resulta, doncs, descavellat d'afirmar que una bona estratègia és centrar-nos en el creixement municipal, consolidar els nuclis existents i crear-ne de nous alhora que treballem en la consolidació d'una estructura interna que, tal i com deiem des de Lleida, vagi esmolant ben bé les eines.

El resultat de l'assemblea ja el sap tothom. Entenc que, com sempre, no hi ha hagut vençedors ni vençuts, malgrat el gerro d'aigua freda que per una part important de l'organització ha suposat la resolució final. En tot cas, l'organització ha parlat, i ara toca centrar-se en fer bé la feina que tenim per davant. Reforçar la CUP de Lleida i col·laborar amb tots aquells i aquelles que, amb la mirada posada en l'alliberament nacional i social, vulguin construir l'alternativa necessària.

Mostra d'incivisme pels carrers de Barcelona

Aquests dies no es pot passejar per les Rambles. El lliurament dels premis d’Octubre i el Ramon Llull han acabat per desfermar l’eufòria –sotmesa durant anys i panys a una silenciosa letargia- dels afeccionats. Les celebracions per aquesta acumulació de premis literaris no s’han fet esperar i les imatges, ja quasi oblidades, dels enfervorits lectors passejant orgullosos sota el braç els llibres guanyadors han tornar als carrers de la capital catalana. Ja de nit, davant mateix de Caneletes, la festa ha continuat. Les lectures dels poemes guanyadors han estat recitats, o, pot ser més aviat cridats, en encesa proclama, fent sortir als balcons uns veïns que, còmplices amb l’escena, somreien i aplaudien l’improvisada rapsòdia mentre onejaven senyeres de vius colors on, en lletres daurades, figuraven els noms dels guanyadors. S’han de lamentar, però, ja ha darrera hora de la nit i tal i com havia vingut sent habitual en altres anys, incidents que han acabat amb una cinquantena de detinguts i mitja dotzena de policies ferits. Els quatre brètols de sempre, ebris de tanta literatura catalana, han acabat la festa trencant i trepitjant llibres d’autors mediàtics. Fins i tot, algun eixelebrat ha gosat encendre una pila de guies televisives sota el crit: “ Què es crema? La tele! La tele es crema, es crema la tele”. No cal dir que acte seguit els mossos han dispersat als provocadors amb una, contundent i més que justificada, càrrega policial que ha acabat per deixar les Rambles de cap per vall. Davant de la imminent diada de Sant Jordi, l’alcalde Hereu ja ha pres les primeres mesures: Es preveu tallar la Rambla amb un cinturó de mossos d’esquadra. Una parella d’uniformats vetllarà davant de cada parada de venda de llibres , per tal que els productes, tant d’autors mediàtics com dels més literats, puguin conviure en total harmonia. També s'ha previst tancar les paradetes i prohibir la venda de tota mena de material, líric o prosaic, a partir de les vuit del vespre per tal d'evitar encendre encara més els ànims dels, ja de per si prou exaltats, lectors. Així mateix, s’ha previst que els autors mediàtics signin els seus llibres a la part baixa de les Rambles mentre que els autors literaris ho faran per la banda que toca a plaça Catalunya. Amb aquestes decisions, s’espera evitar que els respectius seguidors puguin entrar en contacte i que tot plegat acabi en picabaralles que puguin derivar en enfrontaments i nous avalots. La conselleria d’interior ha ficat els seus efectius en estat de màxima alerta i des de l’ajuntament s’ha fet una crida a la responsabilitat de la gent i al civisme que caracteritza, de sempre, la nostra ciutat i el nostre país.

Exhibició dels seguidors de l'Athletic i del Barça

No volia jo escriure de futbol en aquest bloc, no són els valors que transmet un esport tan mercantilitzat com aquest els que més coincideixen amb la meva forma de pensar. Per tant seré breu, però ho he de fer, tal i com està anant la temporada impossible resistir-me a la temptació. Primer de tot felicitar l'equip pel partit i el resultat: Enhorabona! Un cop fet això volia destacar l'exhibició de conducta i bones maneres que van mostrar ahir les dues aficions. I no només ho dic jo, tota la premsa, l'esportiva i la que no, en va plena. El cert és que a la sortida del rei i a la melodia de l'himne espanyol no es podia haver respost d'una forma millor. El ridícul espantós de televisió espanyola, amagant les imatges i censurant el so -per cert, l'home aquell que surt vestit de l'athletic i amb la mà al cor mentre sona l'himne, el troben per atzar o el fiquen ells?- no va fer més que aconseguir l'efecte contrari del que pretenia, amplificant una acció ja de per si prou sonora.

Aquest matí no he pogut resistir la temptació i he xafardejat la premsa esportiva espanyola i els seus fòrums per internet (el que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra). Quin goig, com he gaudit amb la indignació espanyolista. Se que és trivial i que no passarà d'una anècdota però realment et recarrega les piles veure tan de sentit comú en un lloc tan poc acostumat a la seva presència com és un camp de futbol. Les respostes dels ofesos espanyols no per aixecar-me sostinguts somriures de satisfacció m'han provocat menys estupor. N'he llegit alguns en concret que es queixaven de la politització del futbol i de l'ús partidista que en feia el nacionalisme (es sobreentén que català i basc, ja que no especificaven quin). Quins pebrots!!! Ells queixant-se de la politització que nosaltres fem del futbol mentre fan sonar l'himne espanyol abans de començar el partit i duen el rei, paradigma de la democràcia i la igualtat, a entregar el títol per més humiliació de la concurrència. Està clar que el que ells no volen és que siguem nosaltres fels que fem un ús polític de l'esport perquè això contrarestaria l'ús polític que ells en fan. D'aquí sorgeixen les seves reticències a les seleccions catalanes i d'aquí la seva fòbia a que el Barça guanyi.

Se que és trist que sigui només per això, n'assumeixo la responsabilitat, però ja fa molts anys va ser això el que va fer que m'aficionés a aquests anomenats esports de masses i, més concretament, al club que millor ho representa, ja que no és per casualitat que diuen que és més que un club.

EL 16 DE MAIG DIGUEM NO AL PARADOR

Construir un hotel de luxe quan estem vivint una crisi sense precedents, que està deixant al carrer a milers de treballadors i treballadores a tot el país i que condiciona tot el teixit productiu i empresarial de la ciutat sembla, en el millor dels casos, poc oportú. Que això es faci en ple centre històric, un barri degradat que, després d'anys d'abandonament, es veu ara sotmès a una ferotge especulació, resulta xocant per qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat social. Que aquest hotel de luxe es faci en un edifici de forta vinculació emocional, històrica i cultural amb la ciutat implica una pèrdua que, a Lleida, podem lamentar durant molts anys. Que això es faci després d'una renúncia prèvia del consistori al dret d'usdefruit de l'edifici, sense que cap grup municipal hi votés en contra, resulta desconcertant i molt decepcionant.

Ara, després de tant de temps en què diferents col·lectius i persones individuals de la ciutat ens hem manifestat en contra d'aquesta incomprensible actuació institucional, sembla que només ens queda que apel·lar al sentit comú dels nostres governants. L'ajuntament hauria de tenir la capacitat, el coratge, l'adequada percepció de la realitat i l'agilitat necessària per tirar enrere un projecte que ni la ciutat necessita ni és una prioritat es miri per on es miri, i menys en l'actual situació econòmica.

Mentre La Paeria no faci marxa enrere en aquesta actuació, que més endavant podria ser irreversible, les persones que tenim el convenciment que el patrimoni no es ven, que les actuacions socials al centre històric haurien d'estar per sobre de les especulatives i que la nova situació econòmica que està generant la crisi hauria de fer replantejar les prioritats a l'ajuntament, ens concentrarem el proper dia 16 de maig a davant de l'IEI. Encara no és massa tard, és el moment de fer-nos sentir. Està en joc el model de ciutat que volem: una ciutat al servei de l'especulació, la mateixa especulació que ha generat la crisi, o una ciutat al servei de les persones.

R. C.

CUP Lleida

Aquest escrit meu va ser enviat a la premsa -i publicat!- aquesta setmana. Bàsicament ve a dir que cal anar a la mani del 16 de maig pel tema del parador que volen fer al Roser. Ja se que la major part del planeta, la immensa majoria de mortals per donar dades aproximades, es neguen encara a llegir el meu bloc, però si algú ho fa i no té plans per aquell dia ja sabeu, prenem els carrers!

Programa:

Dissabte 16 de maig de 2009 - Lleida

Davant de l'IEI:

- 17h. Cultura Popular

- 19h. Manifestació

Plaça del Dipòsit:

- 21h. Sopar Popular

- 22h. Concert

Garzon contra la tortura

Finalment sembla ser que els super-jutge ha decidit investigar denúncies de tortures. Tenint en compte el temps que ha trigat en fer-ho el cert és que tampoc hauríem de ser gaire primmirats amb l'home, decisions com aquestes no han de ser fàcils, i menys per una persona que no ha destacat precisament per posar llum sobre alguns fets foscos relacionats amb aquesta activitat que han tingut lloc a l'estat espanyol. Però és que les tortures que està investigant han tingut lloc a l'illa de Cuba, i clar, un no deixa de preguntar-se si no podia començar per una mica més aprop, pot ser en alguna de les carpetes que a la secció de causes arxivades crien pols en el seu despatx.

D'altra banda suposo que als neocons que puguin llegir aquestes línies- ja sabeu, allò que fan cada matí abans d'esmorzar, es connecten al meu bloc, a veure que ha passat pel món- no els sorprendrà que s'investiguin tortures a l'illa del “Genocida del Carib”. Però el cas és que les tortures que està investigant aquest sant baró -martir en vida de la democràcia- són les que ha fet un país anomenat Estats Units, en una petita franja de territori Cubà sobre la qual té sobirania. Aquest país del que us parlo us sonarà, segurament, per ser el país que l'altre dia demanava, al govern castrista, passos endavant en la defensa dels drets humans. Cal estar atents a aquestes notícies, algú podria interpretar que el que està demanant l'Obama és una intervenció de Raul a Guantànamo per tal que els presos del lloc, com a mínim, tinguin les garanties de defensa que tindrien a qualsevol altra banda del país socialista.

És clar que, tal i com deia Le monde l'altre dia -ho vaig llegir a l'Avui, no us penseu que llegeixo diaris en francès, a aquestes alçades ja no pretenc passar per intel·lectual- només una democràcia com la d'Estats Units (exemple per al món lliure) faria públics els mètodes de tortura utilitzats i donaria noms, llocs i dates. Es clar que l'editorial del diari francès es va deixar de dir “i després es quedaria tan ampla”.


Als que ja no ens mamem el dit no ens ve de nou que un president dels EEUU, per molt Obama que sigui, no tingui intenció de jutjar torturadors i el motiu és tan fàcil d'entendre que sembla mentida que encara hi hagi algú que li sorprengui. Com molt bé diu l'Obama, no es ficarà a perseguir els que han perpetrat les tortures perquè aquests ho feien seguint ordres, les quals, havien estat donades per tal de preservar -aquí he aixecat les celles mentre escrivia en un evident gest d'escepticisme- la seguretat del país. Bé, ens ho creiem, i llavors perquè no persegueix als que han donat les ordres? I és clar, la reflexió que deu fer l'home -perquè és veu que sí, finalment s'ha pogut demostrar que Obama és humà- és: He de passar jo a la història com el primer president dels EEUU que encausa a un altre, i, com a conseqüència, tenir tota la legislatura empantanegada per quatre moros terroristes als que van donar dos hòsties de més allà al cul del món? I llavors pensa: Bé, millor serà que ho deixem córrer. Acte seguit fa una roda de premsa i, quan li pregunten sobre la defensa dels drets humans, es fica a parlar de Cuba.

Ho aveeuu vist?

Tindre un bloc nou i recuperar-te alhora d'una operació és una suma que, per poques matemàtiques que sapiguis, sempre dóna el mateix resultat: hores i hores perdudes davant de l'ordenador, fent les mil i una modificacions amb l'unic resultat evident de la teva companya diente que sí, que t'ha quedat molt maco el bloc, però que ara té feina. Com a pèrdua de temps absurda s'ha de dir que no està gens malament, si més no, et distreu. Pot ser per això, he trigat poc en descobrir els aventatges del bloc. Acostumats com estem a ser políticament correctes per tal de que les nostres observacions no aixequin suspicàcies, el pseudoanonimat que t'ofereix aquesta joia que és internet, acompanyat de l'ambient familiar de la teva cambra, t'eleva al nivell de l'articulista més imbècil, i potser és per això que hi ha qui escriu el que escriu en els seus blocs (moltes de les molt poques persones que puguin llegir aquest bloc ja sabran de qui estic parlant). Bé, en tot cas està clar que no acabo de perdre del tot el tic d'escriure crípticament, ni que sigui de forma parcial, però ja m'aniré desempallegnat d'aquest atàvic llast.

El fet és que ja fa dies que volia parlar de política internacional, sobretot de la que fa l'estat espanyol en el meu nom, malgrat, evidentment, la meva oposició a aquest fet. Sentia tot just ahir per la ràdio que Obama - aquesta mena de semideu que ha arribat a la terra per redimir tots els banquers i especuladors- volia prendre com a mòdel ferroviàri el de l'AVE espanyol. Pot ser d'aquí un temps parlarem de l'USAHS (USA High Speed). O potser no, aquest és nom més aviat d'universitat americana. Pot ser busquin un nom que reconeixi, si més no parcialment, l'aportació espanyola, quelcom així com AVEEUU (Alta Velocitat d'Estats Units). Definitivament té més nom de velocitat això, podrien fer inclòs un anunci on surtiria el tren cagant llets i el padrí de l'Aveeuu vist? saludant a càmera mentre fa la seva frase.

No cal dir que el fet que prenguin l'estat espanyol com a model ha desencadenat una activitat frenètica en les glàndules salivars del partit al govern, que despres d'anys d'oblit i ostracisme s'ha sentit reconegut en la seva tasca de llepes del president del món. No sóc un gran coneixedor de la geografia dels Estats Units, però si realment volen ser fidels a aquest model ferroviari, estem parlant que cada capital del país, si més no de les continentals, tindrien línia directa amb tren d'alta velocitat amb la capital, Washington cal pensar. El problema seria que la resta de capitals no tindrien comunicació entre elles. Imagina't, viatjar de Miami a Houston en tren passant per Washington, es podria considerar realment l'AVEEUU com un tren turístic.

De totes formes, el que acaba realment resultant patètic és el trist paper que, en política internacional, s'entossudeixen a fer els partits espanyols al poder. El seguidisme acrític que es fa de tot el que ve del país de les hamburgueses frega sovint el ridícul i a aquestes alçades, encara no li veig els aventatges. Està clar que hi ha dos tipus de països al món, els que diuen que sí a tot el que EEUU imposa, i els que marquen perfil propi. Al final, els únics que es tenen en compte són aquests darrers, ja que està clar que l'única forma de sortir-te amb la teva és partir d'unes demandes inicials. Això si, ZP, Ansars i Gonsales podran anar presumint de copets a l'esquena del gran president del món lliure.

Apòstols del capitalisme i la puresa ideològica

Escoltar la ràdio pels matins té, crec jo, més d'adoctrinament i refermament dels dogmes del capital que una altra cosa. Sintonitzant les diferents emisores que copen les ones sentim una i altra vegada els creadors d'opinió de sempre, els mateixos que quan llegim el diari signen editorials i articles d'opinió, els mateixos que participen en paròdies televisives (que un excés de frivolitat ha batejat com a debats) o, en un salt mortal que aixeca inquebrantables assentiments i conformitats, parlen com tècnics o entesos en els mils i un temes. Al final tenim tot una amalgama de cares i d'emisores aparentment diferents, però que venen a dir tots el mateix i on el discurs dissident és tractat, en el millor dels casos, de forma paternalista i/o condescendent. Difícilment trobem en els mitjans informacions que qüestionin el sistema amb autèntica càrrega de profunditat, i les poques vegades que això es dóna, els espais són en hores intespestives en programes d'irrisori poder de penetració social. El cert és que m'omple de ràbia pensar que l'opinió d'aquest país, o si més no d'una bona part, està segrestada per personatges com Cuní, Losantos, Basses/Bonet, Basté i els seus exercits de tertulians, mercenaris sempre disposats a intercanviar-se entre els diferents programes i a posar-se d'acord entre ells amb aquella facilitat que tenen per fer-ho les persones que pensen exactament igual. Són autèntics apòstols del capitalisme ultraliberal que, bestits amb el maquillatge de la democràcia formal i la seva inqüestionable retòrica i bones maneres, acaben per fer bona la celebre cita de Malcolm X ("Si no aneu amb compte els mitjans de comunicació faran que estimeu als opresssors i odieu als oprimits").

Si bé tot això que acabo de dir és cert, trobo que hi ha mancances encara més grans en els mitjans de l'esquerra a part, és clar, de la seva intrínseca marginalitat . Aquests, sovint, acaben per donar per bo qualsevol missatge que vagi a la contra, independentment d'en contra de que sigui. Sembla que la puresa espiritual resideixi en la negació com a forma de pensament, i sovint el missatge és centra en la crítica ferotge sense concessions però també, alhora, sense aportacions. El missatge constructiu sovint desapareix i crec que això no és casual ni, ja que hi som, exclusiu dels mitjans d'esquerra, sinó que té una raó de ser i és compartit per un ampli sector de revolucionaris (sí, ja se que aquesta paraula no s'ha d'utilitzar, que no "ven", però és tan difícil escriure utlitzant constanment eufemismes). En els mitjans d'esquerra acabes trobant articles acrítics o no contrastats que han estat publicats perquè qüestionaven coses que la gent senzillament donava per certes. Estic d'acord que s'ha de donar espai a aquelles visions alternatives de la realitat, però sempre s'hauria de fer de forma contrastada. No pot ser que nosaltres critiquem els mitjans oficials per publicar notícies a cegues tal qual els arriben d'agències, sense un mínim d'investigació ni contrast i, alhora, ens sembli del tot normal que això passi en els nostre mitjans de comunicació.

I a que ve tot això? Doncs que quan t'has instal·lat en aquest model de crítica sistemàtica ho utlitzes per tot, inclús per carregar contra aquelles organitzacions que des d'altres àmbits lluiten pel mateix que tu. Si entre aquestes n'hi ha una que té la lluita institucional com una de les seves eines, llavors la temptació és massa forta. Criticar qui "filtreja amb el poder" o la "institucionalització" resulta inevitable per aquelles persones que, a la vegada, són incapaçes de plantejar alternatives més enllà d'idees abstactes i t'acaben acusant, des de la seva talaia ideològica impoluta, d'embrutar-te mentre des del fons de la merda intentes construir els fonaments d'un futur millor.

Tot té un principi

La necessitat d'adaptar-nos a les noves formes de comunicació ens fan ficar en situacions insòlites, com és el cas, escrivint en un bloc en principi per simple curiositat autodidacta i, en darrera instància, com una forma d'obligar-me a mi mateix a mantenir un cert ritme d'escriptura que em servirà per continuar bombardejant a la premsa amb les meves tedioses cartes al director. Mentrestant, i com tanta altra gent, aniré despullant la meva ànima, de forma parcialment anònima, per tal de captar l'atenció d'algú. Això sí, amb l'objectiu de ficar aquell granet de sorra en l'alliberament del meu poble i de la meva classe (encara que aquest darrer terme hagi estat exiliat del vocabulari d'ús cotidia cal dir que sí, que encara hi ha guerra de classes). Així, em permetré, amb tota la humilitat del món, citar el gran poeta Vicent Andrés Estellés, que si algú com ell va expressar algun cop una idea, no podria jo, ni en mil vides, expressar-ho de forma millor.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.