dimarts, 21 d’abril de 2009

Apòstols del capitalisme i la puresa ideològica



Escoltar la ràdio pels matins té, crec jo, més d'adoctrinament i refermament dels dogmes del capital que una altra cosa. Sintonitzant les diferents emisores que copen les ones sentim una i altra vegada els creadors d'opinió de sempre, els mateixos que quan llegim el diari signen editorials i articles d'opinió, els mateixos que participen en paròdies televisives (que un excés de frivolitat ha batejat com a debats) o, en un salt mortal que aixeca inquebrantables assentiments i conformitats, parlen com tècnics o entesos en els mils i un temes. Al final tenim tot una amalgama de cares i d'emisores aparentment diferents, però que venen a dir tots el mateix i on el discurs dissident és tractat, en el millor dels casos, de forma paternalista i/o condescendent. Difícilment trobem en els mitjans informacions que qüestionin el sistema amb autèntica càrrega de profunditat, i les poques vegades que això es dóna, els espais són en hores intespestives en programes d'irrisori poder de penetració social. El cert és que m'omple de ràbia pensar que l'opinió d'aquest país, o si més no d'una bona part, està segrestada per personatges com Cuní, Losantos, Basses/Bonet, Basté i els seus exercits de tertulians, mercenaris sempre disposats a intercanviar-se entre els diferents programes i a posar-se d'acord entre ells amb aquella facilitat que tenen per fer-ho les persones que pensen exactament igual. Són autèntics apòstols del capitalisme ultraliberal que, bestits amb el maquillatge de la democràcia formal i la seva inqüestionable retòrica i bones maneres, acaben per fer bona la celebre cita de Malcolm X ("Si no aneu amb compte els mitjans de comunicació faran que estimeu als opresssors i odieu als oprimits").

Si bé tot això que acabo de dir és cert, trobo que hi ha mancances encara més grans en els mitjans de l'esquerra a part, és clar, de la seva intrínseca marginalitat . Aquests, sovint, acaben per donar per bo qualsevol missatge que vagi a la contra, independentment d'en contra de que sigui. Sembla que la puresa espiritual resideixi en la negació com a forma de pensament, i sovint el missatge és centra en la crítica ferotge sense concessions però també, alhora, sense aportacions. El missatge constructiu sovint desapareix i crec que això no és casual ni, ja que hi som, exclusiu dels mitjans d'esquerra, sinó que té una raó de ser i és compartit per un ampli sector de revolucionaris (sí, ja se que aquesta paraula no s'ha d'utilitzar, que no "ven", però és tan difícil escriure utlitzant constanment eufemismes). En els mitjans d'esquerra acabes trobant articles acrítics o no contrastats que han estat publicats perquè qüestionaven coses que la gent senzillament donava per certes. Estic d'acord que s'ha de donar espai a aquelles visions alternatives de la realitat, però sempre s'hauria de fer de forma contrastada. No pot ser que nosaltres critiquem els mitjans oficials per publicar notícies a cegues tal qual els arriben d'agències, sense un mínim d'investigació ni contrast i, alhora, ens sembli del tot normal que això passi en els nostre mitjans de comunicació.

I a que ve tot això? Doncs que quan t'has instal·lat en aquest model de crítica sistemàtica ho utlitzes per tot, inclús per carregar contra aquelles organitzacions que des d'altres àmbits lluiten pel mateix que tu. Si entre aquestes n'hi ha una que té la lluita institucional com una de les seves eines, llavors la temptació és massa forta. Criticar qui "filtreja amb el poder" o la "institucionalització" resulta inevitable per aquelles persones que, a la vegada, són incapaçes de plantejar alternatives més enllà d'idees abstactes i t'acaben acusant, des de la seva talaia ideològica impoluta, d'embrutar-te mentre des del fons de la merda intentes construir els fonaments d'un futur millor.

1 comentari:

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.