Exhibició dels seguidors de l'Athletic i del Barça

No volia jo escriure de futbol en aquest bloc, no són els valors que transmet un esport tan mercantilitzat com aquest els que més coincideixen amb la meva forma de pensar. Per tant seré breu, però ho he de fer, tal i com està anant la temporada impossible resistir-me a la temptació. Primer de tot felicitar l'equip pel partit i el resultat: Enhorabona! Un cop fet això volia destacar l'exhibició de conducta i bones maneres que van mostrar ahir les dues aficions. I no només ho dic jo, tota la premsa, l'esportiva i la que no, en va plena. El cert és que a la sortida del rei i a la melodia de l'himne espanyol no es podia haver respost d'una forma millor. El ridícul espantós de televisió espanyola, amagant les imatges i censurant el so -per cert, l'home aquell que surt vestit de l'athletic i amb la mà al cor mentre sona l'himne, el troben per atzar o el fiquen ells?- no va fer més que aconseguir l'efecte contrari del que pretenia, amplificant una acció ja de per si prou sonora.

Aquest matí no he pogut resistir la temptació i he xafardejat la premsa esportiva espanyola i els seus fòrums per internet (el que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra). Quin goig, com he gaudit amb la indignació espanyolista. Se que és trivial i que no passarà d'una anècdota però realment et recarrega les piles veure tan de sentit comú en un lloc tan poc acostumat a la seva presència com és un camp de futbol. Les respostes dels ofesos espanyols no per aixecar-me sostinguts somriures de satisfacció m'han provocat menys estupor. N'he llegit alguns en concret que es queixaven de la politització del futbol i de l'ús partidista que en feia el nacionalisme (es sobreentén que català i basc, ja que no especificaven quin). Quins pebrots!!! Ells queixant-se de la politització que nosaltres fem del futbol mentre fan sonar l'himne espanyol abans de començar el partit i duen el rei, paradigma de la democràcia i la igualtat, a entregar el títol per més humiliació de la concurrència. Està clar que el que ells no volen és que siguem nosaltres fels que fem un ús polític de l'esport perquè això contrarestaria l'ús polític que ells en fan. D'aquí sorgeixen les seves reticències a les seleccions catalanes i d'aquí la seva fòbia a que el Barça guanyi.

Se que és trist que sigui només per això, n'assumeixo la responsabilitat, però ja fa molts anys va ser això el que va fer que m'aficionés a aquests anomenats esports de masses i, més concretament, al club que millor ho representa, ja que no és per casualitat que diuen que és més que un club.

EL 16 DE MAIG DIGUEM NO AL PARADOR

Construir un hotel de luxe quan estem vivint una crisi sense precedents, que està deixant al carrer a milers de treballadors i treballadores a tot el país i que condiciona tot el teixit productiu i empresarial de la ciutat sembla, en el millor dels casos, poc oportú. Que això es faci en ple centre històric, un barri degradat que, després d'anys d'abandonament, es veu ara sotmès a una ferotge especulació, resulta xocant per qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat social. Que aquest hotel de luxe es faci en un edifici de forta vinculació emocional, històrica i cultural amb la ciutat implica una pèrdua que, a Lleida, podem lamentar durant molts anys. Que això es faci després d'una renúncia prèvia del consistori al dret d'usdefruit de l'edifici, sense que cap grup municipal hi votés en contra, resulta desconcertant i molt decepcionant.

Ara, després de tant de temps en què diferents col·lectius i persones individuals de la ciutat ens hem manifestat en contra d'aquesta incomprensible actuació institucional, sembla que només ens queda que apel·lar al sentit comú dels nostres governants. L'ajuntament hauria de tenir la capacitat, el coratge, l'adequada percepció de la realitat i l'agilitat necessària per tirar enrere un projecte que ni la ciutat necessita ni és una prioritat es miri per on es miri, i menys en l'actual situació econòmica.

Mentre La Paeria no faci marxa enrere en aquesta actuació, que més endavant podria ser irreversible, les persones que tenim el convenciment que el patrimoni no es ven, que les actuacions socials al centre històric haurien d'estar per sobre de les especulatives i que la nova situació econòmica que està generant la crisi hauria de fer replantejar les prioritats a l'ajuntament, ens concentrarem el proper dia 16 de maig a davant de l'IEI. Encara no és massa tard, és el moment de fer-nos sentir. Està en joc el model de ciutat que volem: una ciutat al servei de l'especulació, la mateixa especulació que ha generat la crisi, o una ciutat al servei de les persones.

R. C.

CUP Lleida

Aquest escrit meu va ser enviat a la premsa -i publicat!- aquesta setmana. Bàsicament ve a dir que cal anar a la mani del 16 de maig pel tema del parador que volen fer al Roser. Ja se que la major part del planeta, la immensa majoria de mortals per donar dades aproximades, es neguen encara a llegir el meu bloc, però si algú ho fa i no té plans per aquell dia ja sabeu, prenem els carrers!

Programa:

Dissabte 16 de maig de 2009 - Lleida

Davant de l'IEI:

- 17h. Cultura Popular

- 19h. Manifestació

Plaça del Dipòsit:

- 21h. Sopar Popular

- 22h. Concert

Garzon contra la tortura

Finalment sembla ser que els super-jutge ha decidit investigar denúncies de tortures. Tenint en compte el temps que ha trigat en fer-ho el cert és que tampoc hauríem de ser gaire primmirats amb l'home, decisions com aquestes no han de ser fàcils, i menys per una persona que no ha destacat precisament per posar llum sobre alguns fets foscos relacionats amb aquesta activitat que han tingut lloc a l'estat espanyol. Però és que les tortures que està investigant han tingut lloc a l'illa de Cuba, i clar, un no deixa de preguntar-se si no podia començar per una mica més aprop, pot ser en alguna de les carpetes que a la secció de causes arxivades crien pols en el seu despatx.

D'altra banda suposo que als neocons que puguin llegir aquestes línies- ja sabeu, allò que fan cada matí abans d'esmorzar, es connecten al meu bloc, a veure que ha passat pel món- no els sorprendrà que s'investiguin tortures a l'illa del “Genocida del Carib”. Però el cas és que les tortures que està investigant aquest sant baró -martir en vida de la democràcia- són les que ha fet un país anomenat Estats Units, en una petita franja de territori Cubà sobre la qual té sobirania. Aquest país del que us parlo us sonarà, segurament, per ser el país que l'altre dia demanava, al govern castrista, passos endavant en la defensa dels drets humans. Cal estar atents a aquestes notícies, algú podria interpretar que el que està demanant l'Obama és una intervenció de Raul a Guantànamo per tal que els presos del lloc, com a mínim, tinguin les garanties de defensa que tindrien a qualsevol altra banda del país socialista.

És clar que, tal i com deia Le monde l'altre dia -ho vaig llegir a l'Avui, no us penseu que llegeixo diaris en francès, a aquestes alçades ja no pretenc passar per intel·lectual- només una democràcia com la d'Estats Units (exemple per al món lliure) faria públics els mètodes de tortura utilitzats i donaria noms, llocs i dates. Es clar que l'editorial del diari francès es va deixar de dir “i després es quedaria tan ampla”.


Als que ja no ens mamem el dit no ens ve de nou que un president dels EEUU, per molt Obama que sigui, no tingui intenció de jutjar torturadors i el motiu és tan fàcil d'entendre que sembla mentida que encara hi hagi algú que li sorprengui. Com molt bé diu l'Obama, no es ficarà a perseguir els que han perpetrat les tortures perquè aquests ho feien seguint ordres, les quals, havien estat donades per tal de preservar -aquí he aixecat les celles mentre escrivia en un evident gest d'escepticisme- la seguretat del país. Bé, ens ho creiem, i llavors perquè no persegueix als que han donat les ordres? I és clar, la reflexió que deu fer l'home -perquè és veu que sí, finalment s'ha pogut demostrar que Obama és humà- és: He de passar jo a la història com el primer president dels EEUU que encausa a un altre, i, com a conseqüència, tenir tota la legislatura empantanegada per quatre moros terroristes als que van donar dos hòsties de més allà al cul del món? I llavors pensa: Bé, millor serà que ho deixem córrer. Acte seguit fa una roda de premsa i, quan li pregunten sobre la defensa dels drets humans, es fica a parlar de Cuba.