Una habilitat molt especial.

La meva infantesa va ser com la de tots els altres nens. No guardo cap trauma en l'armari que em faci ballar el cap o que em serveixi per justificar les meves conductes d'adult, quan aquestes són contràries al que s'entèn per saber estar. Tanmateix, tampoc és pot dir que fos una infància fàcil i regalada. Com tot fill de bon veí, vaig haver de fer front a adversitats i contratemps que la vida anava ficant en el meu camí. En resum, uns primers anys de vida com la majoria de la gent que coneixo, sense sobresalts però sense caure en la condemna de l'avorriment a perpetuitat.

Vaig, però, desenvolupar durant aquells anys, una habilitat molt poc freqüent, tant entre els meus companys d'escola com entre els que amb mi compartien trapelleries en les places. Me'n vaig adonar per casualitat, com qui no vol la cosa, jugant tot distret un bon dia. Va sortir com si res, sense que el cridessin, sense avisar, sense trucar abans, amb aquelles contundents i impacients empentes a les que ja m'havia acostumat. Aquest va sortir amb espontaneitat, i ja us dic, molts anys abans de que jo pugués saber que volia dir aquesta paraula. Potser va ser aquesta naturalitat la que feu que jo actués de la mateixa manera, com si tal cosa. I vaig observar amb sorpresa, que la treta em funcionava. I molt més del que em podia imaginar. M'esperava la ràpida reprobació dels adults més propers, però aquesta no va arribar. Així, que vaig aprofitar aquesta aparent absoluta normalitat per desplaçar-me lleugerament, amb la molt intencionada idea de defugir la meva responsabilitat. En aquell moment, no cal dir que jo no esperava ja cap sanció, sinó que s'inicies el recurrent debat de culpabilitats que acompanyen esdeveniments d'aquest calibre. Contra tot pronòstic, aquest no es va produir. La calma va predominar fins al final de l'acte malgrat la evidència de la gesta. I dic evidència perquè realment era així. Veia com els adults arrufaven el nas i miraven discretament els seus companys de tertúlia, a dreta i esquerra, insistentment, com buscant qui sap què perdut en la mirada dels altres. Però res més. Ni un exabrupte, ni una paraula més grossa que un altra, ni un discurs reprobatori. Res. la més absoluta i total indiferència. El meu pet acabava de passar totalment despercebut, sense el càstig que en justícia acompanya al crim, i tot malgrat haver estat escoltat i ensumat per les orelles i el nas de la mitja dotzena d'adults que m'envoltaven. Acabava de descobrir la meva habilitat especial, allò que em feia diferent als demés, allò que m'allunyava de la mediocritat del món que m'envoltava.

Amb els anys vaig aprendre moltes coses sobre el meu do. Vaig arribar a controlar els tempos a la perfecció. Inclòs en un ascensor tancat a soles amb una altra persona era capaç de fer-lo dubtar sobre l'autoria de la ventositat. Van ser anys de plenitud, de glòria. Algú podria dir que fins i tot em va pujar al cap, i no s'equivocaria. Quan ets al cim de la cresta de l'onada et creus imparable. Immortal. El cor se m'encongeix quan penso en el que representa haver tastat, ni que fos en el més íntim i personal dels secrets, la certesa d'haver estat el millor.

Diuen que tot el bo s'acaba, i deu ser cert, tenint en compte el que em va passar a mi. Tot i així, poc m'esperava jo que s'acabes tan bruscament com va començar, i de la mateixa manera, sense avisar. Ja feia una colla d'anys que no coneixia rival i tots els meus esforços es centraven en superarme a mi mateix dia a dia. Jo havia esdevingut el rival a batre. Però no hi havia prova, per dura que fos, que no hagués superat sense un sol indici de debilitat: defensa oral del treball de final de carrera, entrevista de feina, un directe en televisió per tot Catalunya, un pregó de festes major... Qualsevol lloc era bo i qualsevol activitat l'adient per contrastar com la meva mirada indiferent, aparentment lliure de pecat, immutable i impassible, feia creure als presents en la meva innocència. Només ara, tants anys després, puc dir que sí, que vaig ser jo. Aquell pobret de mi i el seu rostre inexpressiu són els responsables de tants equívocs i tantes situacions violentes, tants pensaments creuats i malentesos mai aclarits. La meva genialitat semblava no tenir aturador. Però un mal vespre, relaxat davant del televisor després d'una altra exitosa jornada d'activitat clandestina, vaig veure el que no hagués vulgut veure mai. No recordo el seu nom. Ni tan sols el partit ni el càrrec que ostentava, però era una cosa realment impressionant, fora de tota mida. El seu posat seriós, aquell verb àgil, aquella mirada sincera, aquella tranquilitat que transmeteia. Tot plegat era massa, no podia ser. Ho tenia davant dels meus ulls i no m'ho creia. D'una banda se m'encongia el cor, tot el que en la meva vida tenia sentit se n'anava en orris. D'altra banda ho trobava estimulant, era realment excitant. Crec que fins i tot vaig tenir una erecció, era simplement espectacular.

Cal dir que jo tot just sortia de la meva joventut i compto que mai m'havia interessat pel que diuen els polítics. I ara que finalment ho feia no me'n sabia avenir, com podia ser? La seva veu serena i la seva mirada alhora propera i penetrant, sortien de la pantalla catòdica i envaïen tota la sala, sense deixar cap racó de l'habitació indiferent. Les seves paraules explicaven com tenia previst imposar mesures econòmiques severes a la gent que l'escoltava, de com retallaria la despesa social, de com benificiaria la banca i els especuladors passant per sobre dels treballadors. I els que l'obervavem, no feiem més que picar de mans i riure davant les petites mostres d'humanitat que durant el discurs, amb precisió quirúrgica, deixava anar sense cap aparent intencionalitat. Justificava i minimitzava casos de corrupció diversos, victimitzant-se fins a tal punt que més que la meva empatia i la de la resta de televidents, aixecava la nostra devoció increbrantable. Ens assenyalava amb el dit, com a veritables culpables dels mals del món, com a origen dels seus problemes i les seves cabòries. I, malgrat la nostra ingrata col·laboració, plasmada en les enquestes que amb els diners dels altres feia cada setmana, ell s'afanyava a erigir-se com a salvador nostre, poseïdor de tota raó i de les respostes a les seves preguntes. Era realment un espectacle veure aquella interpretació de salvatge hipocresia i descarnada pocavergonya, digna dels més grans entre els més grans.

Què podia contra això el meu humil do? Vaig caure sobtadament, de nou, en la crua realitat de la mediocritat de la massa. Vaig tornar al meu anonimat paupèrrim del que, tant de bo, no m'hagués mogut mai. Quin sentit tenia tot? Jo, que estava tant orgullós de fer ensumar els meus pets a la gent amb total impunitat, sense aixecar cap tipus de sospita, poc em podia imaginar que tants i tants polítics treuen merda per la boca cada dia i ens la fan empassar sense que ni tan sols ens n'adonem.

Perdent un llençol a cada bugada.

No té cap mèrit, perquè ja es veia a venir i ho deia tothom, però jo tenia raó. No som Grècia, no som Grècia, i al final ens apliquen les mateixes receptes. És molt trist, tant se val qui governi si al final sempre acabem fent el que diu l'FMI o qualsevol de les altres entitats al servei dels que controlen aquest sistema econòmic, que cada cop tinc menys clar qui deu ser, si és que és un algú. El fet és que, votem qui votem, les solucions (o més ben dit, els problemes) que ens ofereixen, són les mateixes. Quin trist panorama. Per això voliem la democràcia? Per poder triar qui dóna la cara pel que de veritat mana? Doncs estem ben servits. No cal dir que els mitjans de comunicació han fet la seva funció habitual, fent d'altaveus del sistema i practicant el papisme més enllà del que el sou els exigia. El panorama no dóna per ser gaire optimistes, tot i que no se sap mai, ara n'hi ha uns que quan els han dit que els baixaven el sou se n'han adonat que la cosa anava també amb ells, però pateixo que no hagi passat com en el poema de Brecht i, ara que van a per ells, ja no quedi ningú per donar-los un cop de mà.

Alguns diuen que anem a per la vaga general. Ja disculpareu el meu pessimisme, però amb els sindicats que tenim, si fan una vaga d'aquestes dimensions, serà més per que toca que per convenciment. Fa massa temps que han cedit a la lògica (si se'n pot dir així) del lliure mercat. Estan tan venuts ja d'entrada que, qui sap, potser sí que tal i com s'ha dit renuncien a les movilitzacions que la situació es mereix a canvi d'alguna engruna com per exemple de que no flexibilitzin gaire més l'acomiadament. Si s'esdevé, siguem cauts, que no ens ho venguin com una victòria, que aquí estem massa acostumats a que ens donin bou per bèstia grossa. Sigui com sigui, a aquestes alçades dubto de l'efectivitat d'una vaga general, ja que les vagues fan tremolar -si és que encara fan tremolar a algú- a aquells que no prenen les decissions i és un model que, a la llarga i massa sovint a la curta, acaba desgastant els i les treballadores sense acabar de donar cap fruit. I si no us ho creieu, pregunteu-ho als mestres. Potser una mobilització conjunta a nivell europeu tindria algun tipus de ressó, però seria tant complex d'organitzar-la i es difuminaria tant l'objectiu de les reclamacions que a la llarga és possible que estiguésssim en el mateix lloc.

Bé, doncs, vist com estan les coses no ens queda més que recorrer al tòpic. De fet, si el tòpic és tòpic serà perquè l'aigua sona. Doncs ja sabeu: al final, sempre paguen els mateixos. Ara, als que no estavem convidats a al festa ens toca pagar els plats trencats. Però tranquils tots i totes, ells ens faran els crèdits i les hipoteques que calguin per tal que poguem pagar la baixella nova. Això sí, a un interès prou alt, que ara es veu que ja no som tan solvents. És així de trist, nosaltres som els rucs i ells van a cavall. La propera vegada que senti d'un d'aquests llumeners que reformarà el capitalisme o de que començarà a ficar control als moviments de capitals, o que cobrarà impostos als beneficis bancaris, o que nacionalitzarà la banca o qualsevol de les perles que en aquesta crisi he sentit, ho tindré clar, em ficaré la mà a la cartera per veure quan em costarà aquest cop la broma.

Espanya no és Grècia.

És la frase de moda, Espanya no és Grècia. Catalunya tampoc, és clar. A força de repetir-ho potser ens ho acabarem creient. Diuen que Espanya no falseja les seves dades econòmiques, com sembla que si que fa la República Hel·lènica. Espanya és una economia potent, de les primeres del món, no com aquell petit país dels balcans. Altres coses s'estan dient aquests dies sobre les, en teoria, enormes diferències que existeixen entre aquests dos països. Desconeixo fins a quin punt tot el que es diu és o no cert. No cauré en l'error dels comentaristes habituals, no em convertiré en un expert sobre Grècia d'un dia per l'altre. El que sí que tinc clar, però, és que entre aquestes dues realitats jo hi veig moltes semblances i, perquè no, alguna diferència.

Veig semblances en que tots dos són estats capitalistes. Tots dos estan immersos en polítiques liberals dictades des del nord d'Europa. Tots dos estan, també, navegant en mig d'una profunda crisi, de la que l'única cosa que se sap del cert és que no se sap que està més lluny, si el fons del pou al qual es dirigeixen les seves economies o el llunyà dia en que se'n podran sortir. Comparteixen les mateixes receptes econòmiques, les que els han dut on són i les que, segons els mateixos assesors que els hi han portat, els n'han de treure. També comparteixen algunes coses que, tot sembla apuntar, passaran aviat. Per exemple, compartiran un allargament en l'edat de jubilació, una disminució en el nombre de funcionaris (i per tant en la quantitat i qualitat dels serveis públics), una flexibilització del mercat laboral (eufemismes al marge, que ens podran fotre fora de la feina quan vulguin, gratis i encara gràcies), congelacions salarials (o baixaran els sous directament, depenent del valents que se sentin), retallades en les pensions i en la protecció social en general, entre altres mesures dirigides a "sanejar" l'economia d'aquests estats. Igualment, sembla que no han de patir en cap cas pels sectors estratègics, aparentment no sembla que l'exercit hagi de ficar en lloguer els seus tancs i les seves fragates per sortise'n.


Però tal i com ja he dit, és cert que hi ha diferències, i alguna de cabdal, entre els dos estats. Quan a Grècia es pretèn posar en pràctica totes aquestes mesures que he comentat, els carrers s'omplen de pancartes i de manifestants. El missatge és clar. "Els i les treballadores no estem disposats a pagar la crisi que vosaltres heu creat. Feu el que cregueu que hagueu de fer, nosaltres sabem que és el que hem de fer". En el cas de l'estat espanyol, i també als Països Catalans, m'espero una resposta força més freda. Això serà així. És un fet. Aquest país no enregistrarà mobilitzacions massives, no treurà al carrer milions de persones per cridar contra aquest nou abús de la classe dominant, malgrat que seran molts els afectats i afectades. Potser ara, abans de que que tot això s'esdevingui, sigui un bon moment per a que molts facin una profunda reflexió sobre aquest fet. Cal que treballadors i treballadores que confereixen representativitat a partits autoanomenats d'esquerres i sindicats pactistes, fassin una analisi realista de quins són els seus interessos i de què cal que passi per tal de que surtin al carrer a defensar-los. Cal que tothom sapigui en quin costat de la trinxera es troba i en quin costat de la trinxera es troba l'enemic, no fos cas que en començar la batalla ens estampem contra el terra per culpa d'un punyal clavat per l'esquena.