dijous, 13 de maig de 2010

Perdent un llençol a cada bugada.


No té cap mèrit, perquè ja es veia a venir i ho deia tothom, però jo tenia raó. No som Grècia, no som Grècia, i al final ens apliquen les mateixes receptes. És molt trist, tant se val qui governi si al final sempre acabem fent el que diu l'FMI o qualsevol de les altres entitats al servei dels que controlen aquest sistema econòmic, que cada cop tinc menys clar qui deu ser, si és que és un algú. El fet és que, votem qui votem, les solucions (o més ben dit, els problemes) que ens ofereixen, són les mateixes. Quin trist panorama. Per això voliem la democràcia? Per poder triar qui dóna la cara pel que de veritat mana? Doncs estem ben servits. No cal dir que els mitjans de comunicació han fet la seva funció habitual, fent d'altaveus del sistema i practicant el papisme més enllà del que el sou els exigia. El panorama no dóna per ser gaire optimistes, tot i que no se sap mai, ara n'hi ha uns que quan els han dit que els baixaven el sou se n'han adonat que la cosa anava també amb ells, però pateixo que no hagi passat com en el poema de Brecht i, ara que van a per ells, ja no quedi ningú per donar-los un cop de mà.

Alguns diuen que anem a per la vaga general. Ja disculpareu el meu pessimisme, però amb els sindicats que tenim, si fan una vaga d'aquestes dimensions, serà més per que toca que per convenciment. Fa massa temps que han cedit a la lògica (si se'n pot dir així) del lliure mercat. Estan tan venuts ja d'entrada que, qui sap, potser sí que tal i com s'ha dit renuncien a les movilitzacions que la situació es mereix a canvi d'alguna engruna com per exemple de que no flexibilitzin gaire més l'acomiadament. Si s'esdevé, siguem cauts, que no ens ho venguin com una victòria, que aquí estem massa acostumats a que ens donin bou per bèstia grossa. Sigui com sigui, a aquestes alçades dubto de l'efectivitat d'una vaga general, ja que les vagues fan tremolar -si és que encara fan tremolar a algú- a aquells que no prenen les decissions i és un model que, a la llarga i massa sovint a la curta, acaba desgastant els i les treballadores sense acabar de donar cap fruit. I si no us ho creieu, pregunteu-ho als mestres. Potser una mobilització conjunta a nivell europeu tindria algun tipus de ressó, però seria tant complex d'organitzar-la i es difuminaria tant l'objectiu de les reclamacions que a la llarga és possible que estiguésssim en el mateix lloc.

Bé, doncs, vist com estan les coses no ens queda més que recorrer al tòpic. De fet, si el tòpic és tòpic serà perquè l'aigua sona. Doncs ja sabeu: al final, sempre paguen els mateixos. Ara, als que no estavem convidats a al festa ens toca pagar els plats trencats. Però tranquils tots i totes, ells ens faran els crèdits i les hipoteques que calguin per tal que poguem pagar la baixella nova. Això sí, a un interès prou alt, que ara es veu que ja no som tan solvents. És així de trist, nosaltres som els rucs i ells van a cavall. La propera vegada que senti d'un d'aquests llumeners que reformarà el capitalisme o de que començarà a ficar control als moviments de capitals, o que cobrarà impostos als beneficis bancaris, o que nacionalitzarà la banca o qualsevol de les perles que en aquesta crisi he sentit, ho tindré clar, em ficaré la mà a la cartera per veure quan em costarà aquest cop la broma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.