dimecres, 26 de maig de 2010

Una habilitat molt especial.

La meva infantesa va ser com la de tots els altres nens. No guardo cap trauma en l'armari que em faci ballar el cap o que em serveixi per justificar les meves conductes d'adult, quan aquestes són contràries al que s'entèn per saber estar. Tanmateix, tampoc és pot dir que fos una infància fàcil i regalada. Com tot fill de bon veí, vaig haver de fer front a adversitats i contratemps que la vida anava ficant en el meu camí. En resum, uns primers anys de vida com la majoria de la gent que coneixo, sense sobresalts però sense caure en la condemna de l'avorriment a perpetuitat.

Vaig, però, desenvolupar durant aquells anys, una habilitat molt poc freqüent, tant entre els meus companys d'escola com entre els que amb mi compartien trapelleries en les places. Me'n vaig adonar per casualitat, com qui no vol la cosa, jugant tot distret un bon dia. Va sortir com si res, sense que el cridessin, sense avisar, sense trucar abans, amb aquelles contundents i impacients empentes a les que ja m'havia acostumat. Aquest va sortir amb espontaneitat, i ja us dic, molts anys abans de que jo pugués saber que volia dir aquesta paraula. Potser va ser aquesta naturalitat la que feu que jo actués de la mateixa manera, com si tal cosa. I vaig observar amb sorpresa, que la treta em funcionava. I molt més del que em podia imaginar. M'esperava la ràpida reprobació dels adults més propers, però aquesta no va arribar. Així, que vaig aprofitar aquesta aparent absoluta normalitat per desplaçar-me lleugerament, amb la molt intencionada idea de defugir la meva responsabilitat. En aquell moment, no cal dir que jo no esperava ja cap sanció, sinó que s'inicies el recurrent debat de culpabilitats que acompanyen esdeveniments d'aquest calibre. Contra tot pronòstic, aquest no es va produir. La calma va predominar fins al final de l'acte malgrat la evidència de la gesta. I dic evidència perquè realment era així. Veia com els adults arrufaven el nas i miraven discretament els seus companys de tertúlia, a dreta i esquerra, insistentment, com buscant qui sap què perdut en la mirada dels altres. Però res més. Ni un exabrupte, ni una paraula més grossa que un altra, ni un discurs reprobatori. Res. la més absoluta i total indiferència. El meu pet acabava de passar totalment despercebut, sense el càstig que en justícia acompanya al crim, i tot malgrat haver estat escoltat i ensumat per les orelles i el nas de la mitja dotzena d'adults que m'envoltaven. Acabava de descobrir la meva habilitat especial, allò que em feia diferent als demés, allò que m'allunyava de la mediocritat del món que m'envoltava.

Amb els anys vaig aprendre moltes coses sobre el meu do. Vaig arribar a controlar els tempos a la perfecció. Inclòs en un ascensor tancat a soles amb una altra persona era capaç de fer-lo dubtar sobre l'autoria de la ventositat. Van ser anys de plenitud, de glòria. Algú podria dir que fins i tot em va pujar al cap, i no s'equivocaria. Quan ets al cim de la cresta de l'onada et creus imparable. Immortal. El cor se m'encongeix quan penso en el que representa haver tastat, ni que fos en el més íntim i personal dels secrets, la certesa d'haver estat el millor.

Diuen que tot el bo s'acaba, i deu ser cert, tenint en compte el que em va passar a mi. Tot i així, poc m'esperava jo que s'acabes tan bruscament com va començar, i de la mateixa manera, sense avisar. Ja feia una colla d'anys que no coneixia rival i tots els meus esforços es centraven en superarme a mi mateix dia a dia. Jo havia esdevingut el rival a batre. Però no hi havia prova, per dura que fos, que no hagués superat sense un sol indici de debilitat: defensa oral del treball de final de carrera, entrevista de feina, un directe en televisió per tot Catalunya, un pregó de festes major... Qualsevol lloc era bo i qualsevol activitat l'adient per contrastar com la meva mirada indiferent, aparentment lliure de pecat, immutable i impassible, feia creure als presents en la meva innocència. Només ara, tants anys després, puc dir que sí, que vaig ser jo. Aquell pobret de mi i el seu rostre inexpressiu són els responsables de tants equívocs i tantes situacions violentes, tants pensaments creuats i malentesos mai aclarits. La meva genialitat semblava no tenir aturador. Però un mal vespre, relaxat davant del televisor després d'una altra exitosa jornada d'activitat clandestina, vaig veure el que no hagués vulgut veure mai. No recordo el seu nom. Ni tan sols el partit ni el càrrec que ostentava, però era una cosa realment impressionant, fora de tota mida. El seu posat seriós, aquell verb àgil, aquella mirada sincera, aquella tranquilitat que transmeteia. Tot plegat era massa, no podia ser. Ho tenia davant dels meus ulls i no m'ho creia. D'una banda se m'encongia el cor, tot el que en la meva vida tenia sentit se n'anava en orris. D'altra banda ho trobava estimulant, era realment excitant. Crec que fins i tot vaig tenir una erecció, era simplement espectacular.

Cal dir que jo tot just sortia de la meva joventut i compto que mai m'havia interessat pel que diuen els polítics. I ara que finalment ho feia no me'n sabia avenir, com podia ser? La seva veu serena i la seva mirada alhora propera i penetrant, sortien de la pantalla catòdica i envaïen tota la sala, sense deixar cap racó de l'habitació indiferent. Les seves paraules explicaven com tenia previst imposar mesures econòmiques severes a la gent que l'escoltava, de com retallaria la despesa social, de com benificiaria la banca i els especuladors passant per sobre dels treballadors. I els que l'obervavem, no feiem més que picar de mans i riure davant les petites mostres d'humanitat que durant el discurs, amb precisió quirúrgica, deixava anar sense cap aparent intencionalitat. Justificava i minimitzava casos de corrupció diversos, victimitzant-se fins a tal punt que més que la meva empatia i la de la resta de televidents, aixecava la nostra devoció increbrantable. Ens assenyalava amb el dit, com a veritables culpables dels mals del món, com a origen dels seus problemes i les seves cabòries. I, malgrat la nostra ingrata col·laboració, plasmada en les enquestes que amb els diners dels altres feia cada setmana, ell s'afanyava a erigir-se com a salvador nostre, poseïdor de tota raó i de les respostes a les seves preguntes. Era realment un espectacle veure aquella interpretació de salvatge hipocresia i descarnada pocavergonya, digna dels més grans entre els més grans.

Què podia contra això el meu humil do? Vaig caure sobtadament, de nou, en la crua realitat de la mediocritat de la massa. Vaig tornar al meu anonimat paupèrrim del que, tant de bo, no m'hagués mogut mai. Quin sentit tenia tot? Jo, que estava tant orgullós de fer ensumar els meus pets a la gent amb total impunitat, sense aixecar cap tipus de sospita, poc em podia imaginar que tants i tants polítics treuen merda per la boca cada dia i ens la fan empassar sense que ni tan sols ens n'adonem.

1 comentari:

  1. Ruben, em falla el final del post. Crec que tindria més gràcia amb un final tipus: de tant forçar la màquina, l'altre dia classe el pet silenciòs es va convertir en cridaner i tots els meus alumnes es van mofar de mi! A l'inici aixeca expectació però acaba fluixes, vaige, com una llufa

    Ferran

    ResponElimina

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.