dissabte, 18 de febrer de 2012

Una vida de pel·lícula


Si hi ha un gènere cinematogràfic avorrit per previsible aquest és, sense cap mena de dubte, el del cine de catàstrofes. Tot just surten els títols de crèdit ja saps com serà la pel·lícula i el seu indefugible final.

La trama és senzilla: el protagonista intentarà convèncer un conjunt de d'experts de l'adveniment d'una catàstrofe. Per això es basarà, normalment, en la mort d'uns pocs personatges secundaris als quals ningú no dóna importància. Els experts el ridiculitzaran, ignoraran o inclòs disculparan paternalment per la seva gosadia. Hi haurà un parell de falses alarmes que deixaran en evidència les prediccions de l'actor principal i retrataran el tarannà dels setciències que no dubtaran en atacar-lo encara amb més ímpetu. L'espectador aprendrà a odiar aquests personatge i, coneixedor que està davant d'una pel·lícula de catàstrofes i que aquesta s'acabarà produint, esperarà amb delit que les primeres víctimes massives comencin a omplir la pantalla mentre la cara dels experts es desfigura d'incomprensió. Finalment, els que anaven de llestets moriran brutalment fruit de la seva arrogància i prepotència, l'heroi salvarà la noia que agraïda l'obsequiarà amb un gran somriure i un petó de rosca mentre de fons, sobre un món en runes i a l'ombra de la preceptiva bandera americana, eixirà un sol optimista que il·luminarà el nou dia.

Darrerament tinc la sensació de viure en una pel·lícula d'aquestes. El col·lapse del capitalisme que estem vivint aquests dies em recorda parcialment la trama que acabo de descriure. Una esquerra que pretén alertar de les injustícies del capitalisme, assenyalant les desigualtats que arreu del món es produeixen és ignorada, ridiculitzada o tractada amb condescendència i paternalisme per uns experts econòmics que ens garanteixen l'èxit del seu model. El seu discurs és repetit incansablement en el seus mitjans: el totxo no baixa mai, la borsa sempre puja, la seguretat dels productes financers de les grans entitats és inqüestionable, el mercat es regula per la llei de la oferta i demanda,... Malgrat que hi ha avisos constants i la gent es mor de gana en moltes zones del planeta els experts continuen garantint la vigència del model. Però el final, com en el mediocre cel·luloide, està cantat, el món s'enfonsa i s'evidencia que els que en sabien tant han fotut la pota fins a la cintura i ara li toca el rebre fins i tot al guionista.

Lamentablement, les similituds amb una pel·lícula de catàstrofes s'acaba a aquí. En aquest punt tocaria fer cas a qui advertia de tot plegat i que ha demostrat més coneixement al llarg del film. És a dir, si mesures capitalistes neoliberals ens han dut fins on som, moguem el timó cap a babord a veure si podem canviar el rumb del vaixell. Però en la vida real les coses no van així. Per sortir de la crisi continuem confiant en aquells que deien que no passava res, que el model era bo, que lo del totxo tal i lo dels mercats qual. I com que en el món real no hi ha la justícia bíblica que trobem en les pel·lícules americanes, els que s'arruïnen no són aquells que ens havien imposat la seva forma de fer les coses, sinó la resta de ciutadans perplexos que, contra tot pronòstic, continuen confiant en uns representants polítics que han demostrat folgadament ser uns irresponsables, si és que no hi ha hagut intencionalitat i traïdoria en les seves accions.

Tampoc el sentiment, quan les coses es torcen, és com en les pel·lícules. No estàs anhelant que l'apocalipsi es manifesti per donar una lliçó a aquells setciències que pontificaven d'economia defensant un model que ens abocava a la misèria. I no ho desitges perquè en aquest cas la gent sí que ho passa malament. Perquè veus gent real tenint molts problemes i pateixes per ells. I per tu. Per què ja no et sents segur en el teu lloc de treball, per què saps que als teus fills les coses els costaran molt més que a tu i, tanmateix, mai tindran una seguretat laboral o un nivell de protecció social com el que tu has gaudit.

Crec, sincerament, que sortir del forat al que ens han fet caure només ho aconseguirem si deixem de confiar en els economistes i polítics de sempre. No pot ser que els mateixos que abans de la crisi donaven lliçons des dels mitjans de comunicació de masses de lo bé que funcionava el model ara continuïn en les mateixes tribunes, demanant-nos esforços necessaris per aixecar l'economia, renyant-nos per tots els “privilegis” dels que segons ells gaudim, alliçonant-nos per la nostra falta de solidaritat amb la banca i l'empresariat, predicant la salvació com si tinguessin la solució als problemes que ells mateixos han generat. Aquesta economia no l'aixeca ningú perquè el model no funciona i si realment volem deixar de tocar fons hem d'arriscar amb nous models que en ofereixin noves alternatives. Però està clar que no podem ser ni un, ni dos. Ni mil ni dos mil. Hem de ser molts, moltíssims. Per això hem de sortir al carrer, mobilitzar-nos constantment i influir en els nostres cercles socials, perquè un canvi de model social i econòmic no es fa lamentant-se des del sofà de casa. Perquè el guió d'aquesta pel·lícula és el poble el que l'escriu, no ens hem de deixar prendre aquest dret.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cal tenir en compte que:

Aquest bloc presenta únicament l'opinió del seu autor i, en cap cas, expressa el pensar de cap de els organitzacions a les que pertanyo.